Càpsules | El camí de l' Aline
Fragments d'imatges rodades
No vull dir-ho
Es diu Foxi
L’Aline ha dut a casa una vitalitat inusual, una veu que va del cor al cor.
Dolors Vilardell
Va adoptar la nova llengua i la nova família amb una velocitat sorprenent. La primera setmana es comunicava movent les celles. Varen entendre que amunt volia dir que si i de costat volia dir que no. De seguida però va començar a parlar fluidament amb un to clar i rialler
Dolors Vilardell
Algunes nits encara la sento ploriquejar adormida, somiant.
Meritxell Vilardell
Documental | El camí de l' Aline
Sinopsi
El camí de l'Aline El camí de l'Aline és un projecte documental que segueix la vida de l'Aline, una nena que va venir ja fa uns anys de l'escola per nens i nenes amb discapacitats físiques de l'ONG Tic Ruanda a Kigali per tal de ser operada a l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. A hores d'ara l'Aline és una nena catalana que viu amb una família de Vic com qualsevol altra nena de la ciutat. Ruanda li queda molt lluny tot i que manté, de tant en tant, via Skype, contacte amb la seva família i sobretot amb el seu pare i el responsable de l'escola en Bernadí. L'Aline continua en tractament per la seva discapacitat a la clínica Guttmann perquè li han quedat seqüeles. Amb tot és una nena optimista i amb una gran capacitat innata d'adaptació que sorprèn a qui la coneixen. Aquest documental vol ser un exemple de superació i de sensibilització, també fer visible els entrebancs racials que es troba al dia a dia en una societat que encara arrossega conductes i perjudicis difícils de superar.
La primera part del documental ha estat gravada a Vic, i ara volem dur a terme la segona a Ruanda. Per una banda volem descobrir la seva antiga escola i per l'altre trobar-nos amb la seva família tot i que sabem perquè l'Aline és ho ha explicat que la família és per una ferida profunda, sobretot la seva mare.
Intencions del director
La pel·lícula vol explicar des del respecte i la sinceritat el dia a dia de l'Aline. Res és fàcil per ella, però tampoc no hem de caure en el dramatisme. El documental es vol endinsar envers el que és vital, allò que ajuda a superar els mals moments. També fixar-se en les petites coses, els detalls insignificants, els silencis, les mirades, les complicitats, l'encontre amb els altres; amb les companyes de l'escola, amb el personal sanitari...
Utilitzem el registre documental no només per identificar i descriure les persones, sinó utilitzant activament i performativament el llenguatge del vídeo per catalitzar l'aparició de la matèria física i social exclosa o reprimida.
Volem entendre i conèixer allò que ens fa persones dins la comunitat. De vegades ens mostrem senzills, d'altres més brillants. Per nosaltres tot té el mateix valor, la mateixa força.